Cinc fragments de L’agulla Daurada

 “Eren les onze i encara era clar. Per això el capvespre no havia acabat  en nit quan m’havia assegut en un banc de la Plaça de les Arts. Havien començat les nits blanques i jo sense adonar-me’n. No havien encès cap fanal –a la ciutat on hi ha més fanals del món- i la Perspectiva Nevski estava envaïda per una lluminositat lletosa. Gairebé no hi passaven cotxes, els carrers dormien i tot era ple de llum. L’espectacle, en conjunt, contribuïa a la sensació d’irrealitat que havia sentit des que era a Leningrad.” (pàgina 42)

En aquest fragment, és on l’autora necessita estar sola uns instant, i quan es troba asseguda en un banc descubreix les nits blanques que ofereix Leningrad en una certa época de l’any. I és en aquest petit fragment on Monserrat Roig  descriu com se n’adona de la magia que li provoca aquell moment únic.

“Un testimoni imparcial? M’era dificil…En Nicolai no era un personatge de la meva creació. Era un home real, tan real com jo ho era als seus ulls. I, a la vida, no li podem demanar la imparcialitat que, de vegades, se’ns presenta tan relliscosa dins de la literatura.” (pàgina 44)

Aquest fragment petany al moment en que Roig es desvetlla durant la nit i decideix avançar la lectura que havia deixat aparcada, Txekhov par lui même. Capficada dins les paraules del llibre, l’autora llegeix una carta de l’escriptor enviada l’any 1888, on parla de la imparcialitat que han de tenir els escriptors vers la realitat. Aleshores es quan Roig  ho compara amb tot el que li ocorre en aquells moments i se n’adona de que a la vida real les coses no es podem afrontar amb la mateixa imparcialitat que un escriptor ha d’escriure la seva novel·la.

“Crec que l’anyorament és necessari perquè és trist i perquè et desvetlla una consciència activa de les coses que et volten. Quan ets lluny de les imatges i els objectes de cada dia, aprens a pensar-los d’una altra manera, gràcies a les coses que mires per primera vegada.” (pàgina 106)

Destaco aquest fragment perquè Roig descriu de manera molt clara el sentiment d’anyorança que envaeix a tot home quan passa molt temps fora de casa, de la costum.

“Tota la ciutat que encara respirava escoltà en silenci la simfonia que havia nascut directament de les entranyes del seu dolor. Una música que es desbordava com les aigües del Neva, tan fúnebre com les execusions a la fortalesa de Pere i Pau, poderosa com El cavaller de bronze, closa com els carrers de Dovstoievski, i harmoniosa com l’enllaç, dins de l’horitzó, entre el cel i el riu de Leningrad” (pàgina 120)

M’agrada aquest fragment, on l’autora permet al lector situar-se en cos i ànima en el moment on la Filharmonica tocà davant de tot el poble rus la simfonia composada per Xostakòvitx. Un poble desolat per la guerra.

“L’Al·la se sentia molt a prop de la noia del retrat. S’havia enamorat d’un home casat,(...).I ella li era fidel, malgrat els pocs moments d’èxtasi i d’alegria. Avui, a l’URSS, hi ha entre moltes dones així: es consideren casades sense ser-ne. Viuen soles i estimen des de lluny. El seu sofriment l’empenyia a no ser jutge de la noia del retrat.” (pàgina 122)

Aquest fragment on Roig explica com se sent la seva amiga, que estima a un home des de la distancia i es compara am el retrat de la dona de Puixkin, que observa dins la sala del museu. A travès del pensament de L’Al·la introdueix molt bé la historia que van viure Puixkin i la seva dona.