Una “Incerta glòria”, demasiado extensa

Incerta glòria es la obra con la que su autor Joan Sales ganó el premio Joanot Martorell. Ochocientas son las paginas que envuelven ha esta densa novela que habla de la guerra civil, en la que destacan tres temas, amor, juventud y religión, consta de tres partes . En el comienzo, es Lluís el protagonista, quien desde la guerra escribe cartas a su hermano contándole el desolador panorama que va encontrando a su paso. La siguiente protagonista es la mujer de Lluís, Trini. El lector puede apreciar las cartas que ella envía a Juli Soleràs, amigo de la infancia i compañero de Lluís en el frente. Y es Cruells, quien protagoniza el último acto de la obra, este sacerdote cuenta los últimos momentos de la guerra civil y además narra la situación de postguerra.

Tras las vivencias del autor en la guerra, entiendo el motivo de la novela. No obstante, no veo necesarias ochocientas paginas escritas donde obviaría algunas descripciones donde el autor se deja llevar por la melancolía y el recuerdo de lo vivido, que hacen de lo que podría ser una breve descripción, un aburrido escrito. Cuando paso las paginas de Incerta glòria, recuerdo la novela de Mercè Rodoreda, La plaça del diamant, que también esta estructurada en tres partes dividida en el antes de la guerra civil, guerra civil y la postguerra. A pesar de que en la obra de Rodoreda la protagonista es una mujer, creo que sigue bastante el tono de la de Sales, porque incluso al final cuando Cruells vuelve a tener la fe en la vida es símbolo de una liberación por algo que le ha oprimido desde hace tiempo y la protagonista de La plaça del diamant al final de la novela también demuestra como tras el sufrimiento de la guerra se deshace, a través de un grito, de la angustia que lleva en su interior. Aunque existe un parecido entre las dos obras, Joan Sales con su forma de escribir la hace una novela larga y pesada, en cambio, en la de Rodoreda, aunque la temática de la guerra sea algo ya muy cansado para el lector, a través de su forma de escribir la convierte en una gran novela.

Cinc fragments d’Incerta gloria

 

“Silenci altra vegada. Jo la mirava; ella mirava enllà amb una mirada vaga, com capficada en alguna cosa que no arribés a formular-se clarament. Respirava a fons, a cada inspiració s’alçava al seu pit com si absorbís tot l’aire d’Olivel, aquell aire saturat de records per a ella.” (pàgina 124)

M’agrada aquest fragment per la claredat i alhora tendresa amb que Lluís descriu el moment en què es troba parlant amb Olivela. En Lluís comença a sentir-se atret per ella, potser per la distancia que el separa de la trini o pel sol fet que fa temps que no experimenta la sensació de tenir una dona aprop.

“Una cosa et dic ja des d’ara amb tot el cor: que estic molt emocionada d’haver descobert, de cop i volta, que ets encara molt més delicat que no m’afigurava. El teu silenci de tants anys...” (pàgina 351)

Moment en que la trini escriu a en Juli Soleràs, demostrant-li que n’està enamorada. On gairebé quedant-se sense paraules expressa les ganes que té de poder trobarse amb ell i viure un futur junts.

“Mengin, la vaixella és nacional, el menú republicà” (pàgina 545)

Poso aquest fragment, perqué l’autor en mig de la guerra, en un moment donat deixa anar una ironia, que permet fer riure per un moment al lector.

“...en Soleràs i tots aquells que com ell havien mort a la guerra, que morint abans dels 30  anys no havien traït la seva joventut, que s’havien refusat a envellir, que no coneixerien mai l’angoixa d’envellir...”

En aquest fragment Joan Sales demostra la por que es té quan després de passar una guerra, vas envellint i no te n’adones. I sense voler penses en com has deixat enrere companys que han mort al front, finalitzant una joventut que mai deixarà passar a la vellesa.

“I la nit és immensa i ja no em fa angoixa amb les seves galàxies innombrables d’ençà que la fe i l’esperança m’han tornat; ara ja em fa companyia altra vegada, la companyia d’abans, la de sempre, aquesta companyia de l’infinit que seria inexplicable si no fos la Teva obra; la indicible companyia de tants milions d’estrelles germanes nostres ja que són criatures Teves.” (pàgina 760)

M’agrada aquest fragment ja que amb aquestes paraules en Cruells demostra com ja sent la pau dins seu, s’ha alliberat de tots els torments que l’envolten. Ara pot viure tranquil.